dilluns, 28 de juliol de 2008

MADERIA 28

Despres d'un merescut dia de descans, hem deixat per unes hores l'omnipresent mar, per endinsar-nos al cor de l'illa i pujar al pic mes alt. La carretera parteix de Funchal, la citutat que mai no veu el sol: de moment tos els dies que hi hem anat a mig mati es forma una massa de nuvols que la deixa completament a l'ombra. De fet, aquest fenomem es bastant estes a tota l'illa pero suposem que la proximitat de Funchal a la serralada mes alta l'intensifica. De totes maneres la carretera s'enfila que dona gust, i poc a poc passem d'estar a l'ombra a estar dins els nuvols. El cami es molt agradable, com sempre la carretera esta envoltada de flors i falgueres, i en aquest cas per un espes bosc de pins i eucaliptus. Probablement per coincidencia pero, a certa alc,ada de cop i volta desapariex la boira i el bosc, i ens entra aquella sensacio d'estar en un avio ja que els nuvols ara queden per sota els nostres peus. La carretera segueix enfilant-se fins arribar a una altitud de 1800m, a pocs metres del Pico Areiro (el tercer mes alt de l'illa). Deixem el cotxe ben aparcat, ens enfundem les botes i a caminar s'ha dit. La vesant est que fins ara no haviem vist sembla mes lliure de boires i ens permet apreciar la bellesa de la Vall. El cami puja, baixa i torna a pujar en una especie de paissatge lunar amb alguna que altre flor aguserada. Si alguna cosa tenen els madeirencs: que saben cuidar els excursionistes, tot ben indicat i el cami perfectament empedrat i limitat per estaques i cables per evitar inoportunes relliscades. De bon principi ens adonem que els descensos son mes pronunciats del que esperavem. Centenars, milers de graons altissims es succeeixen en empinadissimes pendents i vertiginosos passos arran de la roca. Per un error que descobrirem mes tard ens equivoquem de cami i agafem una ruta que la guia recompana fer-ho en grup i la desaconsella per aquell que no sigui a confident hicker, algo aixi com un excursionista molt segur d'ell mateix. Obviament aixo ho llegim un cop passat el perill i no podem estar mes d'acord amb la guia, no nomes es una cami molt mes llarg sino que presenta desnivells superiors als 800 m a base d'escales, que cada cop semblen mes altes i que no s'acaben mai. Finalment arribem a la cafeteria/refugi que es troba a pocs metres del Pico Ruivo (el nostre objectiu). Dinem per agafar forces per assolir el cim. Ja estem al punt mes alt de l'illa, tot queda per sota dels nostres peus, encara que en veiem poca cosa ja que la boira poc a poc ha anat pujant i practicament ja estem envoltats per tots cantons. De la tornada simplement que ara si hem escollit el cami correcte que a base de tenebrosos tunels aconsegueix salvar els desnivells, i poca cosa mes perque a causa de la boira no veiem mes enlla de 3 metres. Les tornades normalment semblen mes curtes, pero com sempre hi ha una excepcio, carai quantes escales que hem baixat abans! Aixo si, caminar per un caminet de una mica mes de mig metre d'ample tenint penyasegats a banda i banda i no veure mes enlla de 3m es una sensacio impagable.


Inici de l'excursio des del Pico Areiro

Escales escarbades a la roca

La boira poc a poc s'acosta

Pico Ruivo 1861m

Mirador del Pico Ruivo 1861m


Efectes de la boira sobre Genista tenera

Mes efectes de la boira