Quan tot s'atura: MADEIRA 26

Avui hem decidit fer una ruta amb el cotxe. Creuant l'illa per la meitat, passant per un coll que et permet veure les dues vessants, ' Boca da Encumeada'. La carretera s'enfila amb una velocitat prodigiosa. La carretera queda flanquejada per moltitud de flors blaves (hortensies i una amarilidiacia, que tambe pot ser blanca), pilons blancs de pedres i la inmensitat verda dels altissims penyassegats que ens envolten. Un cop a dalt podem observar com les boires poc a poc comencen a pujar i aviat faran que tinguem la sensacio d'esta a dalt d'un avio. Com tot en aquesta vida, tot el que puja baixa, pero hi ha moltes maneres de baixar, la nostra... seguim per aquesta marevellosa carretera ara amb el poblet de Sao Vicente i el mar de fons. Passem per un parell de pobles en festes i arribem a Sao Vicente, a tocar de la costa nord on destaca una bonica esglesia envoltada per un florit jardi on hi reposen els habitants de Sao Vicente que ja estan cansats de plegar platans o sortir a pescar.

La costa nord es presenta, si es que es possible, encara mes espectacular que la costa sud. Inmensos penyassegats, mar blau esmeralda i llarguissimes cascades que evoquen al mar. Actualment existeix una carretera nova plegada de tunels, pero tambe mantenen l'antiga; una carretera on nomes hi passa un cotxe, escarbada a la roca i amb els penyassegats mossegant les rodes, per sort avui dia nomes es d'un sentit i permet gaudir del paissatge sense patir per la vida. Entre cascades i tunels iluminats amb la poca llum que entra pels dos extrems arribem a Seixal, un petit poble coster que te una de les poques platges de l'illa i decidim fer un banyet i dinar entre roques. Despres de dinar arribem a Porto Moniz una bonica pero turistica vila on hi destaca l'aquari de Madeira i una piscina natural/artificial alimentada per aigua de mar.

Deixem Porto Moniz per una carretera que amb pocs minuts deixa les barques com a petits puntets blancs. El paissatge canvia radicalment, travessem una zona de boira i la famosa laurisilva i arribem a la carretera que travessa l'illa d'est a oest per la carena de la serralada central. Les vistes son inpagables, i el contrast amb el paisatge viscut uns minuts abans encara mes. Recorrem bona part de la carretera fins que decidim fer mitja volta i tornar cap a casa. De tornada contemplem els espessos nuvols que s'han anat formant als nostres peus, que impedeixen veure el mar pero donen la sensacio d'estar suspesos a l'aire i ens agafen ganes de saltar per sortir volant.