MADEIRA 30

Penultim dia a l'illa, aixo ja s'acaba. Ens quedava per veure bona part de la costa est i nord de l'illa aixi que avui hi hem posat solucio. Una altre cosa que ens quedava pendent i que cada cop que hi passavem davant hi desistiem per mal temps era el pujar al cabo Girao. Aixi doncs, la primera parada del dia ha sigut aquesta. Amb 581m d'alc,ada es el segon penyassegat mes alt del mon, encara que un cop ets a dalt no dona aquesta sensacio. De totes maneres les vistes son esplendides i el color del mar de platja caribenya. Es una de les visites obligades de l'illa i els illencs ho saben de manera que tenen muntades un continu de tendes de merchandising variat des de que surts del cotxe fins que estas contemplant les vistes. De totes maneres la visita val la pena. Deixem cabo Girao per una carretereta que com totes les que us venim explicant presenta un desnivell de consideracio, fins arribar a la via express, unica "autopista" de tota l'illa (dos carrils, pujades i baixades constants i limits de velocitat que oscilen entre els 80 i els 100). Vorajem Funchal, voltagem l'espectacular aeroport de l'illa i arribem a la segona capital de Madeira, Manchico: una bunica poblacio costera eminentment pescadora. Seguim cap a Canic,al, ultima poblacio on es pescaven balenes abans de la moratoria del 1981. Arribem a la Ponta de Sao Lorenc,o, extrem mes oriental de l'illa amb un paisatge forc,a desolador per la manca de vegetacio encara que espectacular per les alc,ades dels penyassegats i el color del mar. D'aqui anem passant poblets de la costa nord, bastant semblants entre ells. La carretera es la pitjor de l'illa: menys florida, amb mes desnivells (si es que es possible) i amb trams tan estrets que amb prou feines hi passem. Tornem pel tunel mes llarg de l'illa (3100m) que uneix la poblacio de Sao Vicente i Ribeira Brava.

Cabo Girao

Aprofitament de terres, prop de Cabo Girao

Ponta de Sao Lorenc,o

Ponta de Sao Lorenc,o

Illas Desertas des de Ponto de Sao Lorenc,o

Santana preparant la seva festa major

MADEIRA 29

Despres de l'excursio avui ens haviem plantejat el dia mig de descans. La idea era passar el dia a les piscines naturals de Porto Moniz. La carretera que hem agafat encara no l'haviem fet i aixo que es una de les dues que surten des de Paul do Mar. Com la majoria de les carreteres que surten dels pobles costers s'enfila de seguida i ben aviat es poden veure les cases del poble com si fossin de joguina. Malgrat que la carretera segueix la costa, no es facil veure el mar ja que per evitar les fortes pendents va fent entrades a totes les petites valls que anem trobant. Novament estem envoltats de flors blaves i blanques, de pinedes on el sotabosc sembla un prat verd pero que quan t'hi acostes t'adones que si, es un prat, pero de frondoses falgueres. Anem fent cami i malhauradeament el sol no ens acompanya, ho fa de tant en tant quan els espessos nuvols li permeten. A mig cami ens desviem a l'esquerra a la indicacio de miradouro i farol (mirador i far). Com sempre els cartells no menteixen i les vistes valen la pena. Ens trobem a Ponta do Pargo, l'extrem mes occidental de l'illa. Els penyassegats fan basarda i ens meravella el blau turquesa de l'aigua, perque ha de ser tan dificil banyar-se en aquesta illa? Impressiona imaginar-se 500 anys enrere quan d'aquestes costes salpaven vaixells cap a l'oest en busca de la terra promesa, sense cap certesa de trobar-la i amb la seguretat que els hi mancaven molts dies de navegacio per alta mar. Pugem al cotxe i reemprenem el cami cap a Porto Moniz, mes carretera florida, valls verdes i cases que semblen jardins botanics. Com no podia ser de cap altra manera la carretera arriba a Porto Moniz des de les alc,ades i ens mostra un poblet de cases blanques rodejades per una blavissima mar. El nostre pla de descans fracassa ja que el sol ens ha abandonat del tot i la mala mar no permet banyar-se fora del que son propiament les piscines, aixi que dinem per agafar forces i refem el cami fet en busca d'un teleferic que pel que sabem el feien servir el agricultors per arribar a les seves terres. Ens desveim ara a la dreta i agafem una carretera, on nomes hi passa un cotxe, que baixa i baixa en dirreccio al mar. Arribem al final del cami, ens trobem un bar de fusta amb una terrasseta literalment penjada del penyassegat i un teleferic que sembla de joguina. 3€ pels visitants normals i 0,5 pels agricultors. Les petites cabines verdes fan un descens de 451m per una paret practicament vertical ens menys de 5 minuts. El "conductor" del teleferic (persona encarregada de moure una palanaca des de dalt de tot cada vegada que algu vol pujar o baixar) ens explica que quan un cop a baix vulguem tornar a pujar, apretem un boto verd situat a l'interior de la cabina. Pugem a la cabina, es belluga d'un costat a l'altre, la porta es tanca acompanyada d'una sirena de fira afonica i la sensacio es de caure al buit. En el que semblen segons s'arriba a baix on no hi ha cap persona que t'ajudi a baixar ni a sortir i ara entenem aquella historia del boto per tornar a pujar. El teleferic ens deixa en una plataforma de ciment amb unes ratlles grogues pintades al terra i altre cop acompanyant l'escena una sirena, aquesta encara mes afonica, de fons. Fa vent, poc sol i el mar esta darrere un mur de roques relliscoses i d'onades insistents, aixi que desistim un cop mes del bany i decidim pendre el sol. Premem el boto verd... uns segons... 10, 20... i quan creiem que el "conductor" ens havia pres el pel la porta es tanca com per art de magia, la sirena sona i la cabina afegeix al moviment lateral el vertical. Arribem a dalt tement de xocar amb la paret, pero en el fons sans i a estalvis. Decidim preguntar-li al "conductor" si baixen molts agricultors, si encara viuen de la terra, despres de 10minuts de portugues poc desxifrable hem arribat a la conclusio que actualment la majoria de madeirencs, antigament pagesos i tambe no pagesos, viuen actualment dels subsidis de l'estat i practicament ningu viu nomes de la terra. Pugem al cotxe satisfets de la conversa rumb a casa. De cami parem a comprar pa en una especie de paradeta improvisada on una dona de com a minim 120 anys ven pa acabat de fer en un forn fet a base d'una planxa metalica i llenya a la part de sota, val a dir que el pa esta bonissim. Un cop a casa dutxats ens despedim del sol que com cada dia desapareix al mig del mar rumb a la terra promesa.

Una de les moltes i variades flors que podem trobar al jardi de qualsevol casa

Carretera florida

Grans penyassegats des de la punta do Pargo

Punta do Pargo

Una de les moltes valls verdes

Porto Moniz amb les seves piscines naturals al fons

Cabina verda del teleferic

Camps de cultiu on l'unica manera d'arribar-hi es amb el teleferic (o be vaixell o helicopter)

Paul do Mar (casa)

MADERIA 28

Despres d'un merescut dia de descans, hem deixat per unes hores l'omnipresent mar, per endinsar-nos al cor de l'illa i pujar al pic mes alt. La carretera parteix de Funchal, la citutat que mai no veu el sol: de moment tos els dies que hi hem anat a mig mati es forma una massa de nuvols que la deixa completament a l'ombra. De fet, aquest fenomem es bastant estes a tota l'illa pero suposem que la proximitat de Funchal a la serralada mes alta l'intensifica. De totes maneres la carretera s'enfila que dona gust, i poc a poc passem d'estar a l'ombra a estar dins els nuvols. El cami es molt agradable, com sempre la carretera esta envoltada de flors i falgueres, i en aquest cas per un espes bosc de pins i eucaliptus. Probablement per coincidencia pero, a certa alc,ada de cop i volta desapariex la boira i el bosc, i ens entra aquella sensacio d'estar en un avio ja que els nuvols ara queden per sota els nostres peus. La carretera segueix enfilant-se fins arribar a una altitud de 1800m, a pocs metres del Pico Areiro (el tercer mes alt de l'illa). Deixem el cotxe ben aparcat, ens enfundem les botes i a caminar s'ha dit. La vesant est que fins ara no haviem vist sembla mes lliure de boires i ens permet apreciar la bellesa de la Vall. El cami puja, baixa i torna a pujar en una especie de paissatge lunar amb alguna que altre flor aguserada. Si alguna cosa tenen els madeirencs: que saben cuidar els excursionistes, tot ben indicat i el cami perfectament empedrat i limitat per estaques i cables per evitar inoportunes relliscades. De bon principi ens adonem que els descensos son mes pronunciats del que esperavem. Centenars, milers de graons altissims es succeeixen en empinadissimes pendents i vertiginosos passos arran de la roca. Per un error que descobrirem mes tard ens equivoquem de cami i agafem una ruta que la guia recompana fer-ho en grup i la desaconsella per aquell que no sigui a confident hicker, algo aixi com un excursionista molt segur d'ell mateix. Obviament aixo ho llegim un cop passat el perill i no podem estar mes d'acord amb la guia, no nomes es una cami molt mes llarg sino que presenta desnivells superiors als 800 m a base d'escales, que cada cop semblen mes altes i que no s'acaben mai. Finalment arribem a la cafeteria/refugi que es troba a pocs metres del Pico Ruivo (el nostre objectiu). Dinem per agafar forces per assolir el cim. Ja estem al punt mes alt de l'illa, tot queda per sota dels nostres peus, encara que en veiem poca cosa ja que la boira poc a poc ha anat pujant i practicament ja estem envoltats per tots cantons. De la tornada simplement que ara si hem escollit el cami correcte que a base de tenebrosos tunels aconsegueix salvar els desnivells, i poca cosa mes perque a causa de la boira no veiem mes enlla de 3 metres. Les tornades normalment semblen mes curtes, pero com sempre hi ha una excepcio, carai quantes escales que hem baixat abans! Aixo si, caminar per un caminet de una mica mes de mig metre d'ample tenint penyasegats a banda i banda i no veure mes enlla de 3m es una sensacio impagable.

Inici de l'excursio des del Pico Areiro

Escales escarbades a la roca

La boira poc a poc s'acosta

Pico Ruivo 1861m

Mirador del Pico Ruivo 1861m


Efectes de la boira sobre Genista tenera

Mes efectes de la boira

MADEIRA 26

Avui hem decidit fer una ruta amb el cotxe. Creuant l'illa per la meitat, passant per un coll que et permet veure les dues vessants, ' Boca da Encumeada'. La carretera s'enfila amb una velocitat prodigiosa. La carretera queda flanquejada per moltitud de flors blaves (hortensies i una amarilidiacia, que tambe pot ser blanca), pilons blancs de pedres i la inmensitat verda dels altissims penyassegats que ens envolten. Un cop a dalt podem observar com les boires poc a poc comencen a pujar i aviat faran que tinguem la sensacio d'esta a dalt d'un avio. Com tot en aquesta vida, tot el que puja baixa, pero hi ha moltes maneres de baixar, la nostra... seguim per aquesta marevellosa carretera ara amb el poblet de Sao Vicente i el mar de fons. Passem per un parell de pobles en festes i arribem a Sao Vicente, a tocar de la costa nord on destaca una bonica esglesia envoltada per un florit jardi on hi reposen els habitants de Sao Vicente que ja estan cansats de plegar platans o sortir a pescar.

La costa nord es presenta, si es que es possible, encara mes espectacular que la costa sud. Inmensos penyassegats, mar blau esmeralda i llarguissimes cascades que evoquen al mar. Actualment existeix una carretera nova plegada de tunels, pero tambe mantenen l'antiga; una carretera on nomes hi passa un cotxe, escarbada a la roca i amb els penyassegats mossegant les rodes, per sort avui dia nomes es d'un sentit i permet gaudir del paissatge sense patir per la vida. Entre cascades i tunels iluminats amb la poca llum que entra pels dos extrems arribem a Seixal, un petit poble coster que te una de les poques platges de l'illa i decidim fer un banyet i dinar entre roques. Despres de dinar arribem a Porto Moniz una bonica pero turistica vila on hi destaca l'aquari de Madeira i una piscina natural/artificial alimentada per aigua de mar.

Deixem Porto Moniz per una carretera que amb pocs minuts deixa les barques com a petits puntets blancs. El paissatge canvia radicalment, travessem una zona de boira i la famosa laurisilva i arribem a la carretera que travessa l'illa d'est a oest per la carena de la serralada central. Les vistes son inpagables, i el contrast amb el paisatge viscut uns minuts abans encara mes. Recorrem bona part de la carretera fins que decidim fer mitja volta i tornar cap a casa. De tornada contemplem els espessos nuvols que s'han anat formant als nostres peus, que impedeixen veure el mar pero donen la sensacio d'estar suspesos a l'aire i ens agafen ganes de saltar per sortir volant.

Cami de Boca Encumeada

Vinyes emparrades a prop de Sao Vicente

Sao Vicente

Un dels molts autocars de linia que recorren l'illa sencera

Sortida al mar de la Vall de Sao Vicente

Una de les moltes cascades que desemboquen al mar


Poc a poc les boires van guanyant terreny

Sortida al mar de la Vall de Janela

En algunes zones la blavor de les hortensies es interrumpuda pel roig d'aquestes boniques flors

A 1300 m els pilons grocs ens indiquen la presencia d'un miradouro

Una de les moltes levades que inunden l'illa, de moment queda a resguard de la voracitat de les boires.

MADEIRA 25

Avui ha sigut un dia realativament tranquil, necessitavem recuperar forces de l'excursio d'ahir, aixi que hem anat fins a Funchal, hem revisitat el mercat dos Lavradoiros per comprovar si la zona del peix esta mes animada els divendres (que aixi ha estat) i despres hem pujat fins o Monte, com una especie de barri que esta a uns 6 km del centre i a 500m d'alc,ada. Des d'alla es on es poden agafar les famoses cistelles de vimet, que pilotades per dos intrepids funchalencs, i com unic fre la seva desgastada sola de goma, desafien les pendents de mes del 20%. Nosaltres per questio financiera no hi hem pujat pero els hem vist de prop.
Despres hem entrat al que diuen es el jardi mes espectacular de Madeira, Jardim Botanico do Monte Palace. Ubicat en un abandonat hotel de luxe presenta una infitat d'especies vegetals, tan autoctones com importades; multitud de llacs i rierols plens de peixos, anecs i altres; el gerro mes gran del mon (inclos dins el llibre dels records); camins i caminets de pedre flanquejats per mosacis que expliquen la historia de Portugal; un museu d'art africa i un de minerals i gemmes; hem pogut provar el vi de Madeira i contemplar les magnifiques vistes de Funchal que es poden veure des dels molts miradors que hi ha.

Parada de pez espada (no es el nostre peix espasa, pero es el que mengen mes per aqui)

Mercado dos Lavradoiros

Llac central del Jardim botanico do Monte Palace

Una de les moltes flors que es poden observar en aquest jardi.

Una de les coses que mes ens ha impressionat d'aquest jardi es la quantitat de falgueres en forma de arbre que es poden trobar en el jardi.

Una dels famosos 'carros de cesto'

MADEIRA 24

Avui hem conegut una mica l'interior de l'illa i les famoses levadas. Hem fet una excursio partint de rabac,al, a uns 1300 m. Des d'alla, es baixa per una carretera asfaltada fins l'inici d'una de les levades que hi ha per aquella zona. Les levadas son antics canals de rec escarbats a la roca i que antigament avastien d'aigua practicament tota la illa. Actualment la majoria estan en desus ja que molts dels cultius mes amagats s'han abandonat i molts altres han estat substituits per tuberies de plastic. De totes maneres, continuen portant aigua i es pot travessar la illa vorejant-los ja que no pateixen grans desnivells i s'obren cami entre roques, lombos i la frondosa laurisilva. Nosaltres n'hem seguit dues de diferents connectades entre elles per escarpats camins. Les dues desembocaven a cascades de mes de 30 metres i pel cami permetien observar la magnificiencia de la serralada interior de l'illa. Per altra banda hem pogut coneixer alguna de les moltes especies vegetals endemiques de Madeira, que gracies a un llibre que vam comprar ahir a la llibreria esperanc,a hem pogut identificar. Aixi doncs aqui teniu algunes fotos perque us en feu una mica de idea.

Argyranthemum pinnatifolium ssp. pinnatifidum

Geranium rubescens

Isoplexis spectrum

Pericallis aurita

Sonchus fructicosum (una composta arborea!)


Levada dos 25 fontes

Inici de la levada dos 25 fontes

Punt mes alt de l'excursio

Levada dos 25 fontes

Esplendides muntanyes de la serralada central de l'illa